L’any 2012 van a complir-se dos-cents anys de l’ocupació de la ciutat per les tropes franceses dirigides pel Mariscal Suchet. Anem a recórrer aquells llocs en què podem apreciar encara les empremtes d’aquesta presència, tot i relacionant els mateixos amb el seu context històric, social i polític. En aquest sentit, cal no oblidar la important contribució valenciana a les Corts de Cadis, i el paper que la nostra ciutat va jugar com a centre de la conspiració orientada a la restauració de l’absolutisme de la monarquia borbònica. El rei, Ferran VII, va derogar la Constitució de 1812 -la “Pepa”- al Palau de Cervelló de València.
.JPG)
Porta trasera torres de Quart
Estàtua al general Elío. Es troba a les
muntanyetes que porten el seu nom
al Jardí de Vivers
Alguns dels escenaris d’aquesta història.anem a trobar-los en les Torres de Quart, bombardejades per l’exèrcit napoleònic: la Plaça de les Panses, centre de la insurrecció ciutadana; la Plaça del Mercat, lloc d’execució de Romeu i altres guerrillers liberals antifrancesos; una resta del Palau de Parcent, on va allotjar-se Josep I Bonaparte l’agost de 1812; el Palau de Berbedel -actual Museu de la Ciutat-, capitania general de l’absolutista Francisco Javier Elío.
Ejecución del General Elío en el garrote vil
LA VALÈNCIA DE L'OCUPACIÓ FRANCESA |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Al novembre de 1936, el govern republicà espanyol es traslladà des de Madrid fins a València. Totes les institucions de l’Estat (Corts, Tribunal Suprem, Ministeris, Presidència de la República, etc.) tenen la seua residència a la ciutat i ací romanen fins a octubre de 1937.
Única referència -i sense dir-ho explícitament- al voltant de la ciutat capital de la República. Es tracta del Casal dels sabuts, nom donat pels valencians de l'època a l'Hotel -aleshores Casa de la Cultura- que va albergar el Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes
Rètol del desaparegut Café "El Siglo"
al carrer de la Pau
Junt amb els poders estatals, tot un conjunt heterogeni de funcionaris, periodistes, escriptors, artistes, corresponsals estrangers i refugiats dels bombardejos feixistes de Madrid, es refugia en una València llunyana al conflicte bèl·lic. Ací es reuniran les Corts espanyoles en l’Ajuntament o en la Llotja; el Cap de l’Estat residirà en el Convent de Sant Domènec i tindran lloc diverses sessions del II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes. Igualment, la ciutat serà un formiguer d’intrigues, de política i guerra fetes des d’els carrers i els cafés. Una València poc coneguda, a hores d’ara, els llocs emblemàtics de la qual romanen pràcticament inalterats.
La Plaça d’Emilio Castelar -Ajuntament-, el carrer Largo Caballero -S. Vicent Màrtir-, les seus de partits i sindicats al carrer de la Pau, els ministeris del carrer Metalúrgia - Cavallers-, els refugis, etc. seran punts rellevants en la imprescindible recuperació de la nostra memòria ciutadana.
Museu dels soldadets de plom
VALÈNCIA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA |
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
València patirà al llarg de la seua història recent quatre importants moments en els quals va ser objecte de bombardejos: per les tropes franceses del Mariscal francés Moncey, en juny de 1808; pel propi exèrcit espanyol durant les sublevacions republicà-federalistes de 1869 i 1873, i, finalment, les intenses descàrregues aèries que patiren els seus habitants durant la guerra civil espanyola entre gener de 1937 i març de 1939. Tot i això, sense oblidar els estralls produits per la guerra de Successió entre Felip V i l’Arxiduc Carles (botiflers i maulets) a principis del s. XVIII.
Anem a reconstruir en aquest passeig els dies d’octubre de 1869 que van convertir els carrers del centre de València en una Stalingrad del segle XIX, on soldats i guàrdies civils s’enfrontaren amb ferocitat durant set dies de barricades -fins i tot de càrregues amb baionetes- als Voluntaris per la Llibertat, republicans federals. Només un bombardeig ferotge de la ciutat, de prop de 2.000 projectils, ordenat pel general Primo de Rivera el 16 d’octubre de 1869, falliria la resistència republicana.
Igualment, visitarem els llocs emblemàtics del Cantó Valencià proclamat al juliol de 1873. Una breu experiència autònoma de republicanisme federal enfront del centralisme i que provocaria la intervenció militar del govern de la I República, sent President del Consell Nicolás Salmerón. Aquest va ordenar el setge de la ciutat amb tropes al comandament del general Martínez Campos el qual va bombardejar-la per reduir la seua resistència. Aquest mateix general, uns mesos després del seu èxit militar, es va revoltar contra la República a Sagunt i va obrir el pas a la restauració alfonsina.
Junt amb els poders estatals, tot un conjunt heterogeni de funcionaris, periodistes, escriptors, artistes, corresponsals estrangers i refugiats dels bombardejos feixistes de Madrid, es refugia en una València llunyana al conflicte bèl·lic. Ací es reuniran les Corts espanyoles en l’Ajuntament o en la Llotja; el Cap de l’Estat residirà en el Convent de Sant Domènec i tindran lloc diverses sessions del II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes. Igualment, la ciutat serà un formiguer d’intrigues, de política i guerra fetes des d’els carrers i els cafés. Una València poc coneguda, a hores d’ara, els llocs emblemàtics de la qual romanen pràcticament inalterats.
VALÈNCIA INSURGENT (EN PREPARACIÓ) |
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
En la segona dècada del segle XI, València formava part d’al Àndalus, un territori de majoria cultural i lingüística àrab, de religió musulmana i amb una extensió que ha més que duplicat l’antic perímetre de la ciutat romana.
Llançol de muralla del s. XI,
junt a la torre de l'Àngel
És en eixos moments quan Zayyan, governador de la ciutat, decideix emmurallar Madina al-Turab, nom que els habitants d’eixe lloc donen al seu nucli urbà (Balansiya fa referència a la comarca de la qual la València què tractem és l’assentament principal). Restes importants -i, malhauradament, en un estat de deterioració palesa- es troben al llarg d’aquest passeig: llançols de muralla, una fortificació que aprofitava el llit sec d’un braç del riu Túria que recorria allò que ara és el centre de la ciutat, torrasses defensives, traçats de carrers que ens recorden eixa època i el deambular dels vells valencians d’abans de la conquesta cristiana.
Any 1755. Una plaça que ja no existeix. Ací es
trobava la Casa Procura del Monestir de
la Valldigna, la qual donarà nom al Portal,
molt a prop d'aquest lloc
Anem a recórrer una part del traçat d’aquella muralla, la que coincideix amb el Barri de El Carme, fins a desembocar en allò que, després, seria la Moreria, barri d’exclusió, gueto per a la població aleshores autòctona, que hi va restar relegada a un altre recinte tancat arran la invasió (amb caràcter de croada) fruit de l’expansionisme de la Casa d’Aragó.
Però en un passeig per la ciutat es descobreixen altres coses. El propi recorregut pels carrers i racons de la nostra recerca de la València àrab, ens permet detenir-nos en aspectes curiosos i poc coneguts que van esquitxant un itinerari en el qual la història ha anat dipositant fets, personatges i llegendes fascinants. I és que diversos són els mons que s’ofereixen al passejant i variades les formes d’apel·lar a la seua curiositat.
Quan s'obrirà al públic aquest celler
de la Plaça del Centenar dela Ploma?
BALANSIYA (LA VALÈNCIA ÀRAB) |
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
Si bé la comunitat jueva a la ciutat pot remuntar-se a diversos segles abans, és en el s. XIV quan adquireix la seua màxima importància i extensió.
Margarida Valldaura, esposa de Lluís Vives
Tot un recinte emmurallat al costat del centre polític, comercial i religiós cristià del nou ordre conqueridor, conformava el que huí anomenariem el gueto, eixe antic call que tants personatges d’importància en la història (local i general) va donar, molts d’ells sent -ja com a conversos- figures de primer ordre en el segle següent, el segle d’or de la ciutat: Ausiàs March, Lluís Vives, Lluís de Santàngel...
El carrer de la Mar, eix de la històrica jueria; el carrer de la Pau, al bell mig del qual es trobava la Sinagoga Major; el carrer de Lluís Vives o el carrer Cardona (eixe possible carrer de la Taverna del Gall, on pot trobar-se la casa natal de l’humanista valencià); la plaça de Margarida Valldaura, el carrer Medina, el carrer del Gall, entre d’altres, encara conserven l’atmosfera d’un nucli que fou arrasat durant el pogrom de 1391. Atmosfera per a esperits sensibles i destrucció del seu traçat genuí que cap imaginar i redescobrir.
"(Cabanilles) - Vols que anem pel carrer de la dreta a la plaça de la Figuera i de Santa Tecla? (Centelles) - No, sinò pel carrer de la Taverna del Gall, perquè vull veure la casa on va nèixer el meu amic Vives..." (Lluís Vives. "Les lleis del joc")
Possible casa de Lluís Vives
La muralla -altra de les que van circumdar València o una part d’ella- discorre en un tram pels actuals carrer Llibreters, plaça del Patriarca i carrer Salvà;, llocs que ens parlen d’altres moments i d’altres històries. Però com sol passar a València, fets i personatges que mantenen, a través dels segles, un vincle, una connexió amb el que tots aquests racons de la ciutat representen; el llibre, la cultura, el pensament, la il·lustració i els seus oponents: uns poders repressius, la censura, la marginació, les expulsions i exilis....
EXILIS INTERIORS |
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
Durant la primera meitat del s. XIX comença ja la crisi de la indústria sedera a la ciutat. El barri de Velluters és el nucli principal d’una producció que arribà a emprar a la majoria de la classe treballadora durant molts anys. N’hi ha cases que foren fàbriques d’aquesta indústria, capital en l’economia valenciana del s. XVIII. S’hi troba el Col·legi Major de la Seda o el Palau dels Tamarit l’escut heràldic del qual inclou un teler de manera molt significativa. I el carrer Exarchs, probablement un dels més desconeguts de la ciutat i, alhora, més captivadors. El carrer Llarg de l’Engonari comença on es trobava la Porta del Coixo de la muralla gòtica, racó de misteris i llegendes....
Gremi de Fusters
Pascual Pérez y Rodríguez
La seda passà a millor vida, el barri sembla que també: poc conegut per aquells que deambulen en trànsit cap a altres parts, carrers oblidats i que semblen constrenyits per altres “més importants” i que els envolten anul·lant la seua bellesa i els seus misteris. Volem passejar i reivindicar aquest barri de la ciutat, tan injustament postergat per un desenvolupisme galopant que no ha d’aniquilar la memòria.
VELLUTERS, CIUTAT OCULTA |
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
|
||
